JO VAIG JUGAR A BÀSQUET: La història explicada pels seus protagonistes.
EDUARD KUCHARSKI: la història d’una conversa inacabada.
L’Hospitalet de Llobregat 22 de maig de 1925 – 2 d’octubre del 2014
La primera persona amb la qual es va contactar, a través de la seva família, fou l’Eduard Kucharski. El primer gran jugador de casa nostra i també el primer gran entrenador com ho demostra el seu fitxatge per l’equip estranger de la Virtus de Bologna. Vàrem quedar a la tardor del 2013, el 27 de novembre, al seu domicili a Valldoreix.
Ens va rebre acompanyat de la seva esposa, la Maria Lluïsa Vázquez, també jugadora de bàsquet. Després de les presentacions formals, ens va explicar com va conèixer a la Maria Lluïsa: “fou quan tenia 17 anys al Laietà, jo era la figurilla del masculí i ella era la figurilla del femení. Llavors el Club Laietà era un club familiar de barri. Jugàvem a bàsquet al matí i a la tarda fèiem tertúlia al bar, jugaven al dòmino, al tennis taula i també feien ball. Ja veus, després de deu anys ens van casar i fins avui setanta anys després i encara junts”.
La salut dels dos ja no era la desitjada. L’Eduard Kucharski tenia problemes de visió, però a la seva memòria encara estaven prou clars tots els records de la seva relació amb el bàsquet. Aquesta conversa va finalitzar a causa del cansament de l’Eduard Kucharski. La voluntat de les dues parts era la de reprendre-la més endavant, però primer per problemes d’agendes i posteriorment per la mort de la seva esposa la Maria Lluïsa no fou possible. Posteriorment la Fundació no va creure convenient tornar a intentar-ho fins passat un temps. Desgraciadament l’Eduard Kucharski va morir, segons la seva família, malauradament no va superar tristor per la desaparició de la seva companya de tota una vida.
Així doncs, serveixi aquest article com a reconeixement a una vida marcada per l’èxit en el món del bàsquet i també a una gran història en l’àmbit personal. “70 anys després i encara junts”
Jo era veí del carrer Viladomat 261, davant mateix de l’Escola Industrial. Els meus records dibuixen un entorn tot ple de camps al voltant del carrer Provença i del carrer París que unia aquest indret amb el barri de Les Corts. Els anys de la guerra els vaig passar a la Floresta a Sant Cugat per escapar dels bombardeigs. A l’estiu de 1939, quan ja havíem tornat a Barcelona, la meva germana Rosa Maria i jo vàrem demanar a la mare que ens portés a la piscina del Laietà i de tant insistir-hi al final ens va fer socis per què poguessin banyar-nos.
El Laietà a més de la piscina tenia altres instal·lacions: un camp de bàsquet, pistes de tennis, un saló, un patí, un local per jugar a tennis taula i un edifici on hi havia els vestuaris. El camp de bàsquet estava a la cantonada dels carrers Viladomat – Rosselló. De veure-hi jugar els grans en vaig engrescar i així fou com el bàsquet passà a formar part de la meva vida.
Els principiants només podíem entrenar a les sis del matí. A la tarda el camp era pels bons i també per la resta de socis. Fèiem partits entre nosaltres fins a les vuit. Quan acabàvem uns marxàvem a estudiar i altres a treballar. El meu interès pel bàsquet anava creixent. Quan tornava d’estudi, marxava al camp a jugar i llançar a cistella i a vegades, si eren més d’un al camp, fèiem un vint-i-un. Poc temps després ja jugava partits amb el juvenil (hem de suposar que era el segon equip, el 1940 no hi havia equips juvenils). Per companys tenia altres joves del barri, en Gàlvez, en Naverrete i l’Esteve. A l’any següent ja vaig començar a jugar al primer equip amb Guix d’entrenador. Es va produir un canvi generacional i vàrem substituir als “grans” Alberti, Muscat, Mirambell, Martínez entre d’altres. Entre el 1940 i el 1941 el més jove van pujar al primer equip i de nou vam guanyar títols: el d’Espanya el 1942 i el 1944 el d’Espanya i el de Catalunya.
Disputàvem els partits en camps que eren de terra i les pilotes amb les quals jugàvem, teòricament, eren rodones i amb tiretes. Hi havia una pilota per al partit i un altre per a l’entrenament. Jugàvem amb espardenyes i amb unes calces curtes blanques. L’únic que et donava era el jersei. Recordo que els primers anys en Josep Guix era l’entrenador i després crec que vam tenir en Josep Vila. Llavors jugàvem de manera diferent. L’equip s’estructurava amb dos defenses, un mig i dos davanters. Els defenses sempre jugaven darrere i gairebé mai passaven de mig camp. El mig era l’enllaç i anava amunt i avall i els davanters eren els que millor llançaven a cistella. Els davanters no defensàvem, esperàvem que els defenses i el mig recuperessin la pilota i després ens la passessin per llançar per què érem els que millor ho fèiem. No era allò que després es va conèixer com a palomero, però si un mig palomero.
Els partits eren diferents, les normes eren unes altres. Per exemple, no hi havia temps de possessió de pilota, ni regla dels tres segons, ni camp enrere. Sí que hi havia però, passos i dobles. Jugàvem lliure, sense sistemes, ens passàvem la pilota però la tenies el temps que volies. La passaves de camp a camp i qui l’agafava, l’agafava. El temps del partit era de vint minuts sense aturar el rellotge. Els anotadors tenien el cronòmetre a sobre la taula, moltes vegades el seu rellotge, i si començàvem a les 12:.00 a les 12:20 s’acabava la primera part. Després segona part igual, vint minuts i cap al vestidor.
El meu primer gran record és el campionat d’Espanya a Zaragoza. No recordo el resultat final però si un partit igualat fins a l’últim moment. Sempre m’han atribuït el bàsquet que va significar la victòria, però l’últim bàsquet el va fer Arenys, un defensa. Va agafar la pilota, encara me’n recordo, a la zona entre el mig camp i la zona de tres segons del nostre atac, va llançar una pedrada, que va tocar tauler i vam guanyar .(En realitat després de la cistella d’Arenys, l’Eduard Kucharski va anotar un tir lliure i va establir el resultat final de 30 a 28 davant el F.C. Barcelona). Recordo que a Zaragoza vam anar en tren. La final es jugà el diumenge i jo el dilluns havia de fer, el que aleshores, es deia examen d’estat. Normalment els desplaçaments els fèiem de la manera més econòmica possible i segurament gràcies a la voluntat del president del club el Sr. Ricard Pardiñas, en sembla que ell pagava aquestes despeses extres, perquè el club no l’hauria pogut suportar.
El segon campionat d’Espanya a Vigo el juny de 1944, fou encara més especial. Recordo el viatge amb tren tot el dia i tota la nit i com vam arribar el mateix dia del partit. Un tren d’aquells on cada vegada que entrava al túnel s’omplia de fum de la màquina i com en una mena de joc divertit tots els jugadors a una cridàvem “ventanillas arriba”.
El Real Madrid portava ja uns dies concentrat i, clar, tant menjar marisc se’ls havia passat la gana i no corrien. Nosaltres vam arribar amb molta gana del viatge i més lleugers vam córrer molt més i David es va menjar a Goliath. (El Laietà va guanyar per 33 a 18 al Real Madrid i Eduard Kucharski, anotà 23 punts).
Després vaig jugar al F.C. Barcelona. Per què? Doncs en primer lloc perquè un grup de jugadors del Laietà havia marxat l’any anterior, Navarrete i Gàlvez entre d’altres. Aquests amics em deien “va nano vine al Barça i tornarem a jugar junts”. El bàsquet llavors anava més per l’amistat que per altres raons. Tu anaves amb un equip o l’altre pels companys. Però el motiu que en va fer decidir-me fou un altre: les relacions amb els directius del club i les possibilitats que això representava pel negoci del pare, un taller mecànic on es feien peces metàl·liques i es reparava maquinària. Això juntament amb la dinàmica del Laietà de no substituir als que havien marxat em va fer prendre la decisió d’acceptar l’oferta del Barça. No fou una raó econòmica per què jo no cobrava. Així fou com vaig signar la fitxa del F.C. Barcelona, llavors no hi havia contractes, signaves la fitxa any a any i quan estava signada el club la presentava a la Federació.
El Barça ja era un club diferent, estava a un altre nivell del Laietà. Ens donàvem tot l’equipatge. Una altra qüestió molt important era la possibilitat d’anar a veure el futbol. A la tribuna del camp de Les Corts, a la part baixa, hi havia unes llotges i per davant d’aquestes una línia de seients on els jugadors de les seccions podíem veure el partit. Amb el Barça entrenats per Fernando Font vam aconseguir el campionat d’Espanya i Catalunya, el meu segon doblet. Tot i que anàvem progressant els camps eren encara descoberts i de sorra. Encara recordo els vestuaris de l’Hospitalet, estaven en un bar que hi havia just davant del camp. Havies de creuar la Rambla Just Oliveras i en una mena de soterrani, sota el taulell, hi havia els vestuaris amb una dutxa. També les pilotes van començar a canviar, les primeres amb vàlvula foren les de la casa Hernán (Manufacturas Hernán), diferents a les d’abans amb les tiretes que s’anaven deformant per les hores de joc i acabaven per assemblar-se una miqueta a les de rugby. Quan plovia el problema s’agreujava. Els partits no s’acostumaven a suspendre si no diluviava i la pilota anava recollint la sorra molla i les mans acabaven plenes de fang. Eren altres temps.
Després d’una temporada vaig fitxar per la Penya. Com he explicat abans la fitxa es signava any a any i en acabar la temporada el Barça no em va dir res. A l’estiu directius del Joventut de Badalona van venir a La Floresta per parlar-me del possible fitxatge. Em van convèncer sobretot per la qüestió de les relacions laborals. Existia la possibilitat de contactar amb gent de Badalona relacionada amb empreses que distribuïen el material necessari per al negoci del meu pare. En aquell temps era molt difícil trobar matèria primera pel negoci. La falta de comunicació amb el Barça i l’interès de la Penya, afegit a les possibilitats de millora del negoci familiar, em van decantar per signar la fitxa amb el Joventut de Badalona. Davant aquesta situació, llavors el Barça es va dirigir a mi i em va demanar explicacions de per què els deixava, i per què no havia parlat amb ells abans de decidir-me. Jo els hi vaig respondre que no era jo sinó ells, els que no s’havien posat en contacte amb mi. Crec que llavors era diferent, no li donàvem tanta importància a canviar d’equip. No hi havia contractes amb pessetes pel mig com avui en dia es fa. A mi personalment no em van pagar mai res quan jugava. Tot i que si que reconec que es donaven diners, però quantitats simbòliques, com molt dos o tres mil pessetes per la temporada. Eren una coa de més a més, doncs la gent hi jugava igual sense cobrar.
Al Joventut el nostre entrenador era en Josep Vila, al qui jo ja coneixia del Laietà. Recordo que anava a entrenar amb un tramvia molt popular, el del Besòs, que sortia del costat mar de la Plaça Urquinaona. Després caminant fins a un camp de sorra i amb uns vestuaris …..buff! Eren un equip molt bo, al campionat d’Espanya vam eliminar al favorit, el Barça, després de perdre amb contundència al camp de Les Corts de vint punts, vàrem eliminar-los guanyant a Badalona per vint-i-dos punts en un partit fantàstic. (En realitat el resultat a Barcelona fou 37-20 i a Badalona 53-31 amb 24 punts d’Eduard Kucharski). Aquesta gran victòria ens va permetre jugar la final del campionat d’Espanya a Burgos contra el Real Madrid. L’equip blanc era el favorit, ja jugava amb estrangers com el filipí Kaimo. Com a Vigo, vam fer el viatge amb tren i també llavors el Real Madrid ja portava a Burgos més d’un dia concentrat. Però va passar el mateix que a Vigo: vam guanyar i van tornar encantats a Badalona. (El resultat fou 41 -32 i Kucharski anotà quinze punts).
Una vegada acaba la temporada el Joventut em va demanar continuar i jo vaig signar la fitxa. Posteriorment, el Barça va contactar amb mi i em va oferir jugar amb ells. A canvi es comprometien a solucionar-me el tema del servei militar i poder fer-ho als serveis d’intendència de l’exèrcit com a voluntari. En aquells anys tots els jugadors del Barça anaven “enxufats” a intendència i els de l’Espanyol a automobilisme. Així es disputava el campionat militar amb alguns dels millor jugadors del moment. Aquesta va ser una raó molt de pes per la meva situació familiar. El meu pare començava a tenir problemes de salut i jo cada vegada tenia més responsabilitats al negoci familiar.
Si m’haguessin enviat a l’Àfrica a fer el servei militar hauria estat un daltabaix. Així vaig decidir parlar amb el Joventut i els hi vaig demanar que em deixessin marxar al Barça, ja que jo hi havia estat amb molt bona voluntat i disposició aquest any amb ells a canvi de no res. Però el Joventut es va mantenir en la seva postura i no volia deixar-me marxar. Sembla que el Barça va intentar arreglar-ho però no es van posar d’acord entre els. Finalment el Barça va confirmar que m’arreglaria la qüestió del servei militar amb la condició que no jugués amb ningú aquella temporada. Així doncs vaig comunicar al Joventut la meva decisió del fet de no jugar amb ells i com que no em van tornar la fitxa, no vaig jugar.
Vaig entrar a fer el servei militar a intendència com a voluntari, fent de carter dos anys. Al matí anava a correus a buscar les cartes, els girs etc., i després feia el repartiment. Fou molt importat, ja que vaig agafar més responsabilitats al negoci familiar que fins i tot van fer haver de deixar els meus estudis de química a la Universitat. Tot i que si sóc honest, la nova situació personal fou una bona excusa per deixar d’estudiar però no per deixar de jugar a bàsquet, que m’agradava molt més.
En aquest moment ens va demanar aturar la conversa i reprendre-la posteriorment. Com ja hem explicat anteriorment no fou possible. Amb la gravadora tancada encara van parlar uns minuts més de manera col·loquial de dues o tres qüestions. De la seva marxa del F.C. Barcelona, de la que va dir que no volia parlar-ne per què després de tants anys no valia la pena. De com va anar al Aismalibar, on van influir també el seu negoci i com va gaudir després de l’experiència com a jugador i com entrenador. Després vaig comentar-li que una de les poques fotos que hi havia penjades a l’espai on conversàvem era la de la Virtus de Bologna. En va dir que tenia un bon record, que va ser la primera i probablement única vegada que va tenir la sensació de ser un professional: vaig agafar la família i vàrem marxar tots a Itàlia.
Visita: Jo vaig jugar a bàsquet: Eduard Kucharski
